Em dic Empar Rovira Climent i vaig néixer a Barcelona al 1965.
Començo en el món de la televisió per casualitat a l’any 2006, de forma altruista i compaginant-ho amb una Notaria.
Per aquest motiu, no m’agrada que m’anomenin “periodista” perquè no tinc aquests estudis. Si em tingues que ficar un títol, penso que seria el de “comunicadora”. M’encanta la gent transparent, amb iniciativa i treballadora. Sóc molt amiga dels meus amics i ignoro als meus enemics.
El Barça juntament amb el Gran Premi de Fórmula 1 (defensora aférrima del Fernando Alonso), son dos de les aficions amb en les que gaudeixo força. Llibres i pel·lícules de temàtica històrica, son la meva predilecció.
El programa IGUAL QUE JO m’ha canviat la vida, mentalment i personalment. Segurament, el fet d’estar cada dia escoltant històries de persones referents que donen lliçons de vida, es el que m’ha fet més forta a l’hora d’enfrontar-me a diferents entrebancs que m’he anat trobant, tant en la feina com en la meva vida personal.
La visió que tenia de les persones amb diversitat funcional abans del 2006, no te massa a veure amb la d’ara, segurament perquè no hi tenia massa relació i desconeixia aquest món, i penso que, aquest fet que m’ha passat a mi, li pot passar a la resta de la gent.
Per aquest motiu penso que, el fet que la gent escolti als personatges que entrevisto i conegui els petits detalls de les seves vides, pot canviar la seva visió, com m’ha passat a mi. Exemples com, el veure una persona amb cadira de rodes, avui jo no veig la cadira, veig a la persona.
Una persona amb esquizofrènia paranoide, per mi no es un boig avui, es una persona que si segueix una mínima medicació, pot tenir una vida normal i plena, i no l’hem estigmatitzar.
Una bonica anècdota que em va passar:
Abans de començar el programa, quan estava en la fase de preproducció, em vaig estar reunint amb diferents entitats de Lleida. Un de tants dies en els que em vaig reunir amb joves de l’Assoc. Down Lleida, va marcar molt la meva idea vers ells.
En una de les converses un jove em va dir: “Nosaltres portem un cartell a la cara però, nosaltres no som tontos. Tant sols som mes lents en fer les coses i ens costa una mica mes que a les altres persones perquè tenim un cromosoma de mes.” Des de llavors, els he tractat com a qualsevol altra persona. El fet de fer un programa on tot son sentiments i sensacions, perquè no intervenen mai metges ni especialistes, m’ha fet millorar la meva qualitat de vida, sens dubte. I no intervenen especialistes perquè, l’objectiu del programa no es definir una malaltia. Es explicar com la superes a nivell personal. I aquest fet ha estat molt enriquidor perquè, hi ha persones que han contactat expressament amb mi per fer-me saber que, consells o claus per a superar un malt moment que han pogut escoltar dels participants al programa, els hi ha servit de solució a nivell personal. I això es una de les coses que fa que em senti feliç i m’encoratja a continuar el programa, pesi a qui pesi.
Una de les meves tasques al programa es la de comercial, i com a tal, visito a persones, associacions, entitats, empreses i ajuntaments per tal de buscar finançament amb la filosofia del micro-mecenatge. Un dels moments del programa que gaudeixo molt es, en la part de preproducció, quan faig les entrevistes o tallers previs. Abans de gravar, sempre em trobo amb les persones que m’expliquen el seu cas i les seves sensacions i després m’encanta plasmar-ho en l’entrevista gravada. Les tertúlies, on cada una de les persones que intervenen i pateixen patologies diferents, opinen sobre un mateix tema, aquest, es un altre dels moments més interessants per mi.
No em cansaré de dir que: Gràcies a les persones que em segueixen al programa i que m’han encoratjat a seguir lluitant, a les associacions, entitats i empreses que creuen en mi i han continuant recolzant-me econòmicament, tot i haver canviant el format per TVOnline, i per descomptat, a l’equip de professionals que tinc avui al meu costat com es, en Víctor Masip i el seu equip d’Audivio Multimèdia, he reunit les forces suficients per lligar-me la manta al coll i endegar aquest projecte pioner amb moltíssima il·lusió.
Desitjo de tot cor que, gaudiu dels programes d’aquesta Nova Etapa i que cada un d’ells, us arribi de la mateixa forma i amb el mateix carinyo amb el que jo els he viscut. No us oblideu de somriure i ser feliços amics!!!
Empar Rovira